Cultura

Daniel Monzón

Director de cinema

“Per amor jo crec que també hauria acabat robant bancs”

Descric l’Espanya de la Transició i recreo el cinema ‘quinqui’ des d’una estilització contemporània

Nascuts el mateix any, el 1968, el director mallorquí Daniel Monzón i el productor gironí Edmon Roch van iniciar una relació fructífera el 2014 amb El niño, guanyadora de set premis Gaudí i quatre Goya, que va continuar amb la comèdia Yucatán (2018) i continua ara amb l’adaptació de la novel·la Las leyes de la frontera , de Javier Cercas. La pel·lícula viatja al barri xino de Girona del 1978 i alguns indrets de la costa en una història que té al centre un triangle amorós entre un jove de classe mitjana (interpretat per Marcos Ruiz) i una parella de quinquis (Begoña Vargas i Chechu Salgado). Film de clausura del recent Festival de Sant Sebastià, Las leyes de la frontera s’estrena als cinemes el proper 8 d’octubre. Avui i demà es fan premières a Barcelona i Girona, respectivament.

Li va resultar difícil acostar-se a aquests delinqüents amb una mirada que no fos simplement de por?
La meva experiència amb els quinquis no va ser un camí de roses. Tant a Palma, on vivia de nen, com a València, quan era adolescent, vivia als límits de la ciutat, com el Nacho, el protagonista [Marcos Ruiz]. Em van atracar dues o tres vegades amb la navalla al coll. Però després me’ls trobava en altres contextos, fins i tot a classe, i amb un hi vaig tenir una certa amistat. La figura dels quinquis sempre em va produir temor però també fascinació i curiositat. Quan ets adolescent, somies viure aventures, saltar-te les normes, i això és el que li passa a Nacho. Si hagués aparegut una quinqui com la Tere, jo crec que per amor també hauria acabat robant bancs [riu]. És des d’aquí que em vaig acostar al personatge. Una de les coses que té la novel·la és el punt de vista: visita aquest univers des de la mirada d’un noi de classe mitjana que és el que salta la frontera i viu tota aquesta aventura.
‘Las leyes de la frontera’ és el que s’anomenava cinema de ‘quinquis’?
Jo no podia fer una pel·lícula de quinquis mimètica a la d’aquelles èpoques perquè la força que tenien és que estaven interpretades pels mateixos quinquis i ja són morts. Per recrear tot allò m’agafo a aquest punt de vista. El més intens que viu Nacho a la seva vida és el que s’explica a la pel·lícula, i ho recorda d’una manera una mica idealitzada, amb colors vius, amb ritme, amb una força... I ho reinterpreta tot des del present. Jo també recordo aquella època i per això ho estilitzo. El que vertebra la pel·lícula és el triangle amorós entre Nacho, Tere i Zarco, i a partir d’aquí descrius l’Espanya de la Transició, amb els seus blancs, negres i grisos, i recrees aquell gènere o subgènere del cinema quinqui però des d’una estilització contemporània.
A més d’idealitzada, la seva és una visió fins i tot romàntica?
És idealitzada des d’un punt de vista formal, plàstic o estètic, encara que és una pel·lícula molt realista. El vestuari, la direcció d’art..., tot és absolutament de l’època, i el director de fotografia, Carles Gusi, coneix molt bé el cinema quinqui perquè va rodar Yo, el Vaquilla i Perras callejeras. Però és cert que també hi ha un component romàntic, perquè el cinema quinqui és com el western ibèric, mostra la cara més èpica, sense deixar de mirar la realitat. Al principi Nacho salta la frontera i s’ho passa molt bé: roben bolsos, hi ha la Tere, que li agrada, van a les discoteques... Però en un moment donat passa alguna cosa i introdueix la pel·lícula en el drama, i parla d’una policia que té encara una inèrcia del franquisme. I la pel·lícula no mostra els quinquis com a figures impol·lutes, entre ells també hi ha traïdors i miserables. Però és cert que hi ha un component romàntic, de confrontar allò des de la distància amb una mirada gairebé de cinema de gènere.
Hi ha també alguna cosa de tragèdia grega, amb personatges que tenen un destí predeterminat i no en poden escapar?
Efectivament, hi ha alguna cosa de fatalisme que és a la pel·lícula i al llibre, i que està escrita al títol, Las leyes de la frontera. Si has nascut en un costat o l’altre de la frontera, la societat et reserva un destí o un altre. Més que de tragèdia grega, té alguna cosa de drama marcat pel fatalisme, per com resulta de determinant el teu bressol en una societat. Fins i tot els quinquis són molt conscients del seu lloc, del que els reserva la vida, que són carn de canó, i això resulta molt commovedor.
Mostra una Girona que ja no existeix. Va ser complicat recrear-la?
Sí, va ser molt difícil. Girona és una ciutat preciosa però ha estat absolutament reconstruïda, maquillada, pintada... Ara brilla, però el 1978 existia aquest barri xino al costat de la seu, on hi havia tot el lumpen, i allò va desaparèixer completament. Reproduir tot allò va ser realment complicat però divertit. Vam recórrer primer a fonts fotogràfiques per saber com era i després vam buscar llocs per tot Catalunya per adaptar-los i reconstruir aquella Girona del 1978. De vegades pot resultar més fàcil fer una reconstrucció de l’edat mitjana, perquè no hi ha gaire problema si te’n vas cinquanta anys amunt o avall, però una època que molts l’hem viscuda i la recordem no pots donar la talla amb tanta facilitat. Hi ha parts de diferents èpoques barrejades: dels setanta, vuitanta, noranta... i és un trencaclosques infernal reconstruir aquella època. L’oficina de Banca Catalana que atraquen no existeix, i no només el banc, és que no trobes ni oficines així, l’has de construir. És bonic transformar un carrer del 2021 en un del 1978, transformes un espai de realitat en ficció. És divertit i estimulant però molt complex. Estic molt orgullós del viatge, fins i tot sensorial, que proposem a l’espectador. Per a l’adult que ho va viure, és com recrear la infantesa i l’adolescència, la revius.
El públic més jove també hi trobarà punts de connexió?
Per una banda, aquesta Espanya li resulta enlluernadora, sorprenent, i després hi ha una connexió curiosa entre els joves d’avui i els d’aleshores. D’un costat, les pulsions emocionals són les mateixes, tot adolescent vol enamorar-se fins a les potes, es vol saltar la llei, o almenys les convencions, trobar en una colla una segona família, vol córrer i cridar, l’adrenalina li surt pels porus... Però després la desesperança que tenien aquells joves, que eren la cara B de la democràcia, la A era el nou règim democràtic i la llibertat. Però aquells joves que no trobaven feina a les grans ciutats no estaven convidats a aquella festa i observaven aquest esperit festiu des de la barrera. També hi volien participar i llavors robaven bancs, cotxes... Vivien molt ràpid i acabaven morint molt ràpid. No tenien futur. La joventut actual estudia unes quantes carreres, fa màsters i potser acaba repartint mercaderies en bicicleta. Hi ha una identificació curiosa entre aquella joventut i la d’ara.
Vau ser dels primers a rodar després del confinament. Què té de bo i de dolent això?
D’inconvenients, el vertigen que et provocava. Realment no sabies a què t’anaves a enfrontar, el pla de rodatge era molt complex, amb molta figuració, localitzacions, persecucions de cotxes, seqüències amb molta intimitat, d’amor, fumar porros i passar-se’ls els uns als altres... Tot això, amb la Covid semblava que seria impossible de rodar, amb els protocols. Però no volia que la pel·lícula canviés, o la fèiem com la volia fer o millor no fer-la. I vam ser com conillets d’Índies, vam ser dels primers a rodar. Primer va ser Amenábar amb La Fortuna i després ja vàrem ser nosaltres, i els altres es van animar. Però perdíem molt de temps pels protocols. Vaig voler fer de la necessitat virtut, i l’estil de rodar que vaig adoptar té a veure amb la urgència amb què havíem de treballar. Un altre avantatge va ser que, quan van estar tancats, vaig donar als actors molt material de l’època, pel·lícules de quinquis, La escopeta nacional..., un munt de cançons, les que surten a la pel·lícula i moltes altres, de Los Chunguitos, Los Chichos..., els vaig donar diaris, documentals, còmics... Els vaig donar un glossari de termes quinquis amb més de tres-centes paraules, i quedàvem per Zoom perquè havien d’interpretar una banda i s’havien de conèixer. Rodar era com una llum al final del túnel i desitjaven fer-ho com bojos. També vam treballar amb l’equip tècnic. Si fer una pel·lícula ja és un exercici de funambulisme, s’hi afegia un extra de nerviosisme per la possibilitat d’un contagi i que tot se n’anés en orris. Un rodatge és un dominó, que si has de parar, cau tot. A Edmon Roch i a mi els cabells se’ns van tornar més blancs, de patir [riu]. Però aquesta energia que anava alimentant durant el confinanemt va sortir i era com un raig, imparable. És una pel·lícula que es va rodar amb molta il·lusió i ganes. Va ser com una celebració de poder tornar a fer el que més volíem fer: explicar una història.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.